esperes absurdes a l'estació

Encara falten 20 minuts, però jo ja porto més de dues hores de trajecte. Som cinc, no, sis persones aquí, tots amb la mateixa situació i amb la mateixa mirada cansada. La mirada d’aquell que torna cap a casa, però que encara té un peu fora, en els dies passats, en tu, en nosaltres.

En aquests moments, el temps s’estira i es fa calorós i humit. Les parpelles es mouen lentament, i els braços i les cames tot just comencen a reconèixer el seu espai.

Cada un de nosaltres porta una història, un conte un capítol amb un decorat especial i únic, que mai oblidarà, o sí.

Entre nosaltres, trobem la representació del que som en el fons. Famílies que experimenten la llibertat d’anar sense els seus tresors, els fills; parelles adolescents, que senten tots i cada un dels mots i carícies que es fan, com si fossin els últims; amics que saben que els somriures i la complicitat mai se’ls hi acabarà; o gent solitària que sap d’on ve però no cap on va, i viceversa.

A aquesta última espècie, és a la que jo pertanyo...i em transforma el prisma a través del qual veig l’estació, estant asseguda de cares al sol, escalfant les galtes, que surt d’entre els núvols després d’un dia gris i xafogós.

Les meves cames pengen a la via número dos, una via gairebé abandonada i oxidada, plena d’herbetes que busquen el seu lloc, i que delimita amb un bosc tímid, que comença amb uns arbustos baixos i que poc a poc s’omple d’arbres forts i alts. Arbres que alberguen els ocells que ara sento, que poc a poc s’apaguen amb el rugit del tren que arriba.